Educació a temps complet

Avui he anat a una ponència al voltant d’una proposta que s’està començant a estendre per Catalunya: Educació 360, es diu, o educació a temps complet. Ens han parlat de minimitzar les desigualtats socials, d’equitat, d’igualtat d’oportunitats… De coordinar els distints agents socials d’un determinat territori per servir la tasca educativa, de reorganitzar els horaris escolars…

A primera vista semblen propostes molt bones, i la causa és molt justa. Però, la ponència m’ha creat malestar des del minut 0. Potser jo no he entès res…

El ponent parlava de desigualtats. Els xiquets i xiquetes de famílies de classe mitja, en general, dediquen les vesprades a activitats extraescolars de pagament, per a diferenciar-se de les classes baixes, en busca d’una suposada excel·lència prematura. Anglès, esports, música, dansa, escacs… Hi ha multitud d’opcions en aquesta línia. Les famílies més desafavorides no poden pagar dites activitats, i passen la vesprada jugant al parc o als carrers. Quina animalada, un xiquet o xiqueta jugant, després d’haver conclòs ja amb la seua jornada escolar!

Així què la seua proposta és obrir les escoles fins les 7 de la vesprada, i oferir totes aquelles activitats extraescolars que la societat puga demandar, o puga oferir, de manera gratuïta. Així, els xiquets i les xiquetes de classe baixa podran també optar a fer jornades maratonianes de 10 hores diàries, dia rere dia, 5 dies a la setmana. Per descomptat, la proposta inclou el menjador escolar de manera generalitzada, així els xiquets i xiquetes estaran dirigits per persones adultes en tot moment. Des de les 9 fins les 7 de la vesprada no farà falta que pensen, hi haurà sempre algú dient-los el que han de fer i com ho han de fer, siga en horari lectiu, en l’hora de les menjades o en el seu temps “d’oci”. Clar! Les famílies (no totes, per descomptat) encantades!

Per al ponent en qüestió, esta és la clau per a millorar el rendiment acadèmic. Perquè clar, no ens enganyem, vivim a la societat que vivim, i la única cosa que importa és esta: el rendiment acadèmic i la ja comentada excel·lència prematura. Ni la felicitat, ni la salut física i mental, ni la part emocional… I des dels 3 anys, si és possible.

No obstant, el que més m’ha cridat l’atenció de tot açò és que un dels punts del seu discurs era el fet de posar al xiquet o xiqueta al centre. De veritat? I la necessitat de joc lliure, l’han tingut en compte? I la major mancança que tenen els infants a l’actualitat, que és la necessitat de compartir temps en família, l’han tingut en compte? Han preguntat als infants de classe mitjana, si es senten més afortunats anant a l’Anglès que els seus companys i companyes que estan al parc? O als de classe baixa, si envegen l’hora diària de repàs escolar dels seus companys i companyes més adinerats?

Potser jo no he entès res, però crec que el camí per a posar a l’infant al centre de les polítiques socials i educatives no és este. Crec que cal revisar què ens proposem que siguen els nostres infants quan siguen persones adultes. Crec que el joc lliure és necessari, i és el millor camí per al desenvolupament de la pròpia personalitat, de la creativitat i de les habilitats socials més bàsiques. Crec que cal tenir en compte les necessitats reals de l’infant com a tal, i dirigir els esforços en que el món dels adults puga atendre dites necessitats, en lloc de dirigir els esforços a que el món dels infants servisca a la societat de les persones adultes. Els xiquets i xiquetes han de tenir dret a ser xiquets i xiquetes, ja que la infància només ocorre una vegada en la vida, i passa molt de pressa.

____________________

Educación a tiempo completo.

Hoy he ido a una ponencia alrededor de una propuesta que se está empezando a extender por Cataluña: Educación 360, se llama, o educación a tiempo completo. Nos han hablado de minimizar las desigualdades sociales, de equidad, de igualdad de oportunidades… De coordinar los distintos agentes sociales de un determinado territorio para servir la tarea educativa, de reorganizar los horarios escolares…
A primera vista parecen propuestas muy buenas, y la causa es muy justa. Pero la ponencia me ha creado malestar desde el minuto 0. Quizás yo no he entendido nada…

El ponente hablaba de desigualdades. Los niños y niñas de familias de clase media, en general, dedican las tardes a actividades extraescolares de pago, para diferenciarse de las clases bajas, en busca de una supuesta excelencia prematura. Inglés, deportes, música, danza, ajedrez… Hay multitud de opciones en esta línea. Las familias más desfavorecidas no pueden pagar dichas actividades, y pasan la tarde jugando en el parque o en las calles. Qué disparate, un niño o niña jugando, después de haber concluido ya con su jornada escolar!

Así que su propuesta es abrir las escuelas hasta las 7 de la tarde, y ofrecer todas aquellas actividades extraescolares que la sociedad pueda demandar, o pueda ofrecer, de manera gratuita. Así, los niños y las niñas de clase baja podrán también optar a hacer jornadas maratonianas de 10 horas diarias, día tras día, 5 días a la semana. Por supuesto, la propuesta incluye el comedor escolar de manera generalizada, así los niños y niñas estarán dirigidos por personas adultas en todo momento. Desde las 9 hasta las 7 de la tarde no hará falta que piensan, habrá siempre alguien diciéndoles lo que tienen que hacer y como lo tienen que hacer, sea en horario lectivo, en la hora de las comidas o en su tiempo “de ocio”. Claro! Las familias (no todas, por supuesto) encantadas!

Para el ponente en cuestión, esta es la clave para mejorar el rendimiento académico. Porque claro, no nos engañamos, vivimos a la sociedad que vivimos, y la única cosa que importa es esta: el rendimiento académico y la ya comentada excelencia prematura. Ni la felicidad, ni la salud física y mental, ni la parte emocional… Y desde los 3 años, si es posible.

No obstante, lo que más me ha llamado la atención de todo esto es que uno de los puntos de su discurso era el hecho de poner al niño o niña al centro. De verdad? Y la necesidad de juego libre, lo han tenido en cuenta? Y la mayor carencia que tienen los niños en la actualidad, que es la necesidad de compartir tiempo en familia, lo han tenido en cuenta? Han preguntado a los niños de clase media, si se sienten más afortunados yendo al Inglés que sus compañeros y compañeras que están en el parque? O a los de clase baja, si envidian la hora diaria de repaso escolar de sus compañeros y compañeras más adinerados?

Quizás yo no he entendido nada, pero creo que el camino para poner al niño en el centro de las políticas sociales y educativas no es este. Creo que hay que revisar qué nos proponemos que sean nuestros niños cuando sean personas adultas. Creo que el juego libre es necesario, y es el mejor camino para el desarrollo de la propia personalidad, de la creatividad y de las habilidades sociales más básicas. Creo que hay que tener en cuenta las necesidades reales del niño como tal, y dirigir los esfuerzos en que el mundo de los adultos pueda atender dichas necesidades, en lugar de dirigir los esfuerzos a que el mundo de los niños sirva a la sociedad de las personas adultas. Los niños y niñas tienen que tener derecho a ser niños y niñas, puesto que la infancia sólo ocurre una vez en la vida, y pasa muy deprisa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s